“El sector ha assolit maduresa, però necessitava un espai per contrastar i aprendre conjuntament i aquest espai és CUIDA”
Josep de Matí és una de les veus més sòlides i respectades en l’àmbit de l’atenció a les persones grans. La seva mirada transversal, que integra gestió, atenció i innovació, el situa com una figura de referència en el debat sobre el present i el futur del sistema de cures. Per això, la seva aportació com a membre del Comité Científic de CUIDA és fonamental.
I és que De Martí compta amb una trajectòria de més de tres dècades dedicades a la gerontologia i als serveis socials. Llicenciat en Dret, Màster en Gerontologia Social i en Dret Públic i Organització Administrativa, forma part del Grup de Recerca en Envelliment de la Universitat de Barcelona i de la Societat Catalano-Balear de Geriatria i Gerontologia.
Però, és, sens dubte, el seu paper de fundador d’Inforesidencias.com el que li atorga també una visió i una experiència clau a l’hora de contribuir a definir els continguts i les línies estratègiques de CUIDA.
D’aquí a unes setmanes, el recinte firal de La Farga de l’Hospitalet acollirà la 1a edició de CUIDA… Per què creu que no s’havia celebrat abans un esdeveniment com aquest? Per què neix precisament en aquest moment?
Diria que no s’havia fet abans perquè, en el fons, el sector no estava preparat per fer-ho amb sentit. No tant per manca d’interès, sinó perquè encara estava en una fase de construcció: definint models, professionalitzant equips, posant ordre en moltes coses que abans es feien més per intuïció que per sistema.
Ara la situació és diferent. El sector ha assolit un grau de maduresa suficient com per mirar-se a si mateix amb una certa perspectiva. La realitat de l’atenció a la gent gran és molt diversa, tipus de centres, serveis domiciliaris, models de gestió, perfils professionals i, en paral·lel, s’ha generat molt coneixement: en organització, en intervenció, en tecnologia, en ètica.
El que potser faltava era un espai on tot això es trobés. No només per explicar-ho, sinó per contrastar-ho. Perquè una cosa és acumular experiències i una altra posar-les en comú i veure què en podem aprendre com a sector.
En aquest sentit, un fòrum que aglutini aquest coneixement i aquestes experiències no és només oportú, jo diria que ja és necessari. Sobretot si volem passar de tenir moltes bones pràctiques disperses a construir criteri compartit.
Quins han estat els criteris clau del Comitè a l’hora de dissenyar el programa?
La temptació en aquests casos és fer un programa molt brillant… i poc útil. Parlar de grans conceptes, models ideals allunyats de la realitat.
La meva impressió és que s’ha intentat evitar això. Posar temes que tenen traducció directa al dia a dia: com es gestiona un equip amb manca de personal, com es conviu amb una inspecció exigent, com es prenen decisions difícils amb famílies, o què vol dir realment aplicar l’atenció centrada en la persona quan tens 80 residents i dos baixes a l’equip.
Què creu que pot aportar CUIDA al sector i als seus professionals?
Diria que CUIDA pot aportar sobretot un punt de trobada real. I això, que sembla una cosa menor, no ho és gens en un sector com aquest.
Estem acostumats a parlar des de posicions molt diferents: administració, gestors, professionals assistencials, famílies; que a vegades no només són diferents sinó directament contraposades. Cadascú amb la seva part de raó, amb els seus condicionants i també amb els seus biaixos.
En aquest sentit, m’agrada pensar en CUIDA com una mena de fòrum romà. Un espai on es troben realitats diverses que, malgrat tot, tenen molt en comú. On es poden contrastar mirades sense necessitat d’estar d’acord en tot, però amb l’obligació d’escoltar-se.
De tota la programació, què destacaria?
Més que una ponència concreta, destacaria aquelles sessions on es baixi al detall. Quan algú explica com resol un problema concret: un conflicte amb una família, una inspecció complicada, o com s’organitza un torn amb escassetat de personal. Perquè és aquí on es veu si el model funciona o no. Els conceptes aguanten bé en PowerPoint; la realitat és una mica més tossuda.
Dit això, també em criden especialment l’atenció aquelles experiències que surten del guió més habitual. Models diferents, com residències que funcionen sense cuina pròpia o sense bugaderia, que obliguen a repensar coses que donàvem per fetes.
I després hi ha dos espais que em semblen especialment interessants perquè no són tan habituals en congressos d’aquest tipus: la presentació de llibres i una taula sobre espiritualitat. El primer perquè ajuda a ordenar idees i generar discurs amb una mica més de profunditat; el segon perquè apunta a una dimensió del cuidar que sovint queda fora del focus, però que acaba apareixent en el dia a dia dels centres, encara que no sempre sapiguem com abordar-la.
També participarà en diverses activitats, entre elles, la presentació del seu llibre En la residencia las Marismas…, on analitza casos pràctics per a la direcció de residències. Sobre el seu llibre, si hagués de triar un cas, quin seria?
Probablement destacaria un cas en què una resident amb deteriorament cognitiu moderat vol menjar el que li ve de gust (dolços, sobretot) mentre l’equip té clar que, des d’un punt de vista clínic, això no és el millor per a ella. La família, per la seva banda, està dividida: uns volen prioritzar la salut, altres la felicitat immediata.
No és un cas excepcional, al contrari. És bastant representatiu del que passa cada dia en moltes residències.
El que m’interessa d’aquest cas no és tant la decisió final, que pot variar, sinó el procés. Com es construeix el criteri, qui participa, com es gestiona el desacord i, sobretot, com s’explica després. Perquè aquí és on sovint es juga la confiança.
I també destacaria el cas del balneari. Una situació aparentment positiva —estar en un entorn agradable, protegit, amb tot resolt— que acaba generant una reflexió incòmoda: què passa quan la persona no pot sortir d’aquest entorn? On queda la seva capacitat real d’escollir?
Al llibre hi ha diversos casos així, que no tenen una solució perfecta. I potser aquesta és la idea de fons: dirigir una residència no és tant aplicar protocols com prendre decisions raonables en situacions on tots els valors importants entren en tensió.
De la resta d’intervencions, quina creu que generarà més debat o és més urgent per al sector?
Les que tracten sobre relació entre administracions, prestadors de serveis i receptors d’aquestes prestacions. Quan parlem de finançament, inspeccions i relacions amb la sanitat pública el debat está garantit.
Una altra de les ponències en què participa és: «Sociosanitari sense filtres: les preguntes que no es fan en veu alta». Quines són aquestes preguntes?
Portem anys parlant d’un espai sociosanitari, mitja estada o atenció intermitja. Però quan els conceptes i programes arriben al dia a dia dels prestadors de serveis sorgeixen preguntes i dilemes difícils de resoldre. Preguntes com quin és el paper del metge/ssa d’una residència o quina oficina de farmacia ha de subministrar medicaments a persones ingressades.
Com pot ajudar CUIDA a resoldre aquests reptes?
No els resoldrà. I tampoc crec que aquest sigui el seu paper. El que sí pot fer és ordenar el debat i, sobretot, fer-lo més honest. Passar del titular a entendre què hi ha darrere. El fet que les preguntes es plantegin en veu alta, será un primer pas en el camí cap a la solució.
Si hagués de convèncer un professional del sector que encara no s’ha decidit a venir, què li diria?
Li diria que vingui si vol sortir amb més preguntes de les que tenia. Pot semblar poc atractiu, però en un sector on sovint es simplifica massa, o es jutja des de fora amb molta facilitat, tenir un espai on es reconegui la complexitat ja és bastant valuós.
Un element més de convenciment pot ser animar a trobar-se amb companys de sector i professió en un entorn que fomenta el diàleg i el veure iniciatives novedoses i innovadores.
I amb quins missatges li agradaria que marxessin els assistents?
Amb tres idees, potser. Una seria que el sector ha canviat molt i ha millorat molt, però no és perfecte. També, que moltes de les tensions actuals no són errors puntuals, sinó límits estructurals. I finalment, Que hi ha molta innovació al sector i que en l’exposició comercial es podrá veure molta d’aquesta innovació.