“Necessitem espais com CUIDA on compartir coneixement, generar debat i alinear visions”
Marc Trepat Carbonell ha escrit una pàgina en la història de l’arquitectura social al nostre país, una pàgina dedicada al disseny d’espais per a l’atenció i el benestar de les persones grans. Nascut a Barcelona l’any 1962, i soci director de B\TA Arquitectura (Batllori & Trepat Arquitectes), Trepat és tot un referent per haver introduït i consolidat de forma pionera a Espanya un model de disseny de residències inspirades en els criteris avantguardistes dels països de l’Europa del nord. La seva aposta: dissenyar unitats de convivència reduïdes i centrades en la persona; i transformar espais assistencials tradicionals en entorns més humans, familiars i adaptats a les necessitats reals dels residents.
Però a més de l’arquitectura, la música ha estat la seva fidel companya de viatge: durant 40 anys va tocar el trombó a l’orquestra de jazz La Locomotora Negra, desapareguda el 2022. Una sensibilitat musical que, sens dubte, també ha sabut transmetre en els més de 20 projectes arquitectònics que porten el seu segell. Residències amb solucions que busquen evitar estímuls negatius, afavorir l’autonomia i replicar la sensació de “viure a casa” però dins d’un entorn assistit. Entre els seus treballs es troben projectes tan emblemàtics com la “Residència Barcelona Unitats de Convivència”, ubicada a Sant Adrià del Besòs; o “La Sínia”, a Calafell, ambdues concebudes sota aquest nou model.
Trepat, a més, és un professional compromès amb la reflexió i la difusió de noves pràctiques en arquitectura social, i el veiem habitualment en entrevistes, xerrades, col·loquis, seminaris i escrivint en publicacions especialitzades. De fet, és tot un orgull per a CUIDA 2026 comptar amb ell com a membre del Comitè Científic, per la qual cosa la seva visió pionera arribarà també al certamen els dies 27 i 28 de maig.
Sr. Trepat, quina funció desenvolupa el Comitè Científic a CUIDA 2026 i quin és el seu paper com a membre d’aquest comitè?
El Comitè Científic de CUIDA té la responsabilitat d’aportar rigor, criteri i visió estratègica al contingut del congrés. La seva funció és ajudar a garantir que els temes que s’abordin siguin rellevants, actuals i realment útils per al sector. En el meu cas, la meva aportació se centra especialment en l’àmbit de l’arquitectura i el disseny de nous models de residències, des de la perspectiva de l’atenció centrada en la persona. El meu objectiu és contribuir al fet que el debat no només sigui assistencial, sinó també espacial, perquè l’entorn on vivim influeix directament en la qualitat de vida.
Per què creu que era necessària una fira com CUIDA en aquests moments?
Molt senzill: perquè el sector està vivint un moment de transformació profunda. L’envelliment de la població ens obliga a repensar els models assistencials, els espais i la forma en què col·laboren els diferents professionals. Necessitem llocs on compartir coneixement, generar debat i alinear visions. CUIDA neix en el moment adequat, perquè el repte no és futur: és present.
Què pensa que pot aportar CUIDA al sector?
CUIDA pot aportar una cosa essencial: visió compartida. Com deia abans, el sector necessita espais on professionals, empreses i institucions es trobin, dialoguin i alineïn criteris en un moment de gran transformació. Si aconsegueix generar debat de qualitat i col·laboració real, el seu impacte serà molt positiu per al sector.
Com li agradaria que fos el balanç del certamen en aquesta primera edició?
M’agradaria que aquesta primera edició acabés amb una sensació clara: que el sector està avançant. Que hagi generat converses útils, connexions reals i, sobre tot, una reflexió compartida sobre cap a on volem anar. Si en finalitzar sentim que hem fet un pas endavant en qualitat, col·laboració i visió de futur, el balanç serà molt positiu.
Parlem ara sobre la seva carrera com a arquitecte especialitzat en residències de gent gran que, de fet, ha estat pionera a Espanya. Quan i què el va motivar a especialitzar-se en aquest àmbit?
Entre els anys 1993 i 1997 vaig estar treballant al departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya, a causa de la crisi postolímpica, i vaig entrar en contacte amb el sector. Si bé és cert que vaig entrar en contacte amb la part administrativa —és a dir, normatives d’autorització, visites d’inspecció—, aquella experiència em va permetre conèixer el sector des de dins. Posteriorment, durant la crisi de 2008-2014, vaig decidir que m’hauria d’especialitzar si volia créixer com a arquitecte. A partir d’aquí tot va anar rodat: vaig començar a investigar com haurien de ser les residències perquè l’atenció centrada en la persona es pogués aplicar de la forma més efectiva i, d’aquí, la resta de la història.
Al principi d’aquest camí, va viatjar molt per veure què es feia en altres països… I es va acabar inspirant en el model dels països nòrdics. Què va ser el que realment va veure allà que era envejable?
He realitzat vuit viatges per veure residències al món; concretament he anat a quatre països nòrdics, Alemanya, Londres, els EUA i el Japó. Però he de reconèixer que el primer viatge va ser suficient per entendre el que necessitava saber. Em va impressionar enormement veure residències que no tenien res a veure amb el que tenim a Espanya: unitats d’entre 9 i 14 persones, espais comuns tremendament petits i molt domèstics, absència de cuines i bugaderies industrials, absència d’espais de socialització de diverses unitats de convivència. És a dir, cada unitat era totalment estanca, sense relació amb les altres unitats que formaven la residència. Una cosa absolutament impossible per al nostre país.
Per això diu que no es poden copiar models arquitectònics de països tan diferents al nostre. Què va ser, llavors, el que va poder adaptar a la nostra realitat?
Efectivament, aquest model no es pot copiar, fonamentalment perquè ni tenim la seva economia ni la seva cultura. Som mediterranis. El meu treball de recerca passava per trobar allò que feia aquestes residències millors: les unitats de convivència!! És a dir, petites residències dins d’una residència. El que realment fa que les unitats de convivència siguin la millor metodologia arquitectònica per atendre persones grans amb dependència és crear unitats on s’eliminin completament els diferents estímuls negatius que es generen quan es conviu amb moltes persones. Sempre defensem que el disseny ha de respondre als casos més vulnerables. Les persones amb deteriorament cognitiu no sempre comprenen el que succeeix al seu voltant i, en moltes ocasions, han perdut la capacitat d’expressar el que senten. Aquesta situació pot desencadenar episodis d’estrès, angoixa o irritabilitat, que incrementen la complexitat de la cura i generen una elevada càrrega emocional per als i les gerocultors/es.
Com pot millorar la salut de les persones grans l’arquitectura?
L’arquitectura és fonamental per millorar la salut de les persones. Per a mi, l’arquitectura és la disciplina que s’encarrega de crear els entorns de les persones amb l’objectiu de millorar la seva qualitat de vida. En el context actual de canvi climàtic, estem obligats a projectar una arquitectura energèticament sostenible que, per si mateixa, ja contribueix a millorar la salut i el benestar de les persones. Tanmateix, quan dissenyem per a persones grans en situació de dependència, hem d’anar un pas més enllà. No es tracta només de reduir consums o emissions, sinó de comprendre en profunditat les seves necessitats —i també les seves capacitats—. El repte és crear espais que afavoreixin l’autonomia possible, reforcin la identitat personal i ajudin a mantenir un sentit de vida. L’organització en petits grups de convivència ha demostrat facilitar la socialització significativa i proporcionar un entorn de suport que contribueix a preservar capacitats i a mantenir, en la mesura del possible, els objectius vitals de cada persona.
Quines diferències hi ha d’haver entre un espai o una residència concebuda per a persones amb demència respecte a un altre tipus de residències?
No crec que n’hi hagi d’haver gaires. Com he comentat abans, si seguim amb el criteri de dissenyar per als extrems, en una residència per unitats de convivència relativament petites hi pot haver unitats per a cada tipus de persona, fixant-nos en les seves capacitats i criteris de vida. No obstant això, és cert que per a persones grans vàlides és millor viure en habitatges individuals amb serveis pensats per a les seves necessitats i amb espais de socialització que els permetin complir els seus anhels a la vida.
Molts professionals del sector parlen de “viure a casa, no només estar atès”. Des de la seva experiència, quins elements arquitectònics fan possible aquesta sensació de llar?
Espais el més domèstics possible. Dimensionats per poder ser entesos fàcilment per les persones. Una de les característiques que perseguim amb les unitats petites és que les persones puguin trobar allò que busquen amb facilitat. També el fet de conviure amb menys persones ajuda a sentir pertinença i millora l’autoestima. No hem d’aconseguir que visquin com a casa, han de poder viure a casa. Aquesta unitat ha de ser percebuda com la “seva” casa.
La pandèmia va canviar profundament com concebem els espais de convivència. Quins reptes i oportunitats creu que va plantejar la COVID-19 per a l’arquitectura de residències i què ha quedat d’aquelles lliçons apreses?
En aquella època nosaltres ja feia diversos anys que explicàvem les millores que suposava per a l’atenció a persones grans amb dependència el model de les unitats de convivència. Vam aconseguir que algú ens cregués abans de la pandèmia, amb la qual cosa ja estàvem construint residències amb aquest model, però el sector era força reticent perquè no es creia que pogués ser viable. Vam haver d’idear una solució arquitectònica que generés confiança en els operadors i ho vam aconseguir. La pandèmia no va fer més que accelerar aquesta confiança. Ara ja ningú discuteix el model. No obstant això, i responent directament a la pregunta, amb la pandèmia vam aprendre moltes coses relacionades fonamentalment a crear estratègies per protegir els edificis de l’entrada de virus contagiosos. Per fer una enumeració ràpida:
- Hall d’entrada on poder fer proves als visitants prèviament a l’entrada dins la residència.
- Accessos dels treballadors directament a vestidors perquè es puguin protegir abans d’entrar en contacte amb residents.
- Accés de proveïdors independent mitjançant una zona groga on fer la recollida dels materials abans d’entrar a la residència.
- Centres de dia amb accés directe des del carrer per mantenir la seva activitat en cas de pandèmia.
- Accessos a sales de visita o al despatx del treballador social directes des del carrer.
Avui es parla molt de soledat no desitjada i d’envelliment actiu. Quin paper creu que té el disseny físic d’un edifici per fomentar relacions, comunitat i sentit de pertinença?
La solució és crear habitatges amb serveis a preus assequibles perquè totes les persones que puguin estar en situació de soledat no desitjada hi puguin accedir, disposar de serveis ajustats a les seves necessitats i poder relacionar-se amb altres persones, siguin més joves o no, mitjançant la creació d’espais comuns. És el que coneixem com a senior living. Aquesta mateixa solució s’està començant a crear mitjançant la construcció d’habitatges col·laboratius amb cessió de sòl per part de l’administració o per compra particular. És el que coneixem com a cohousing, un model creat a Dinamarca als anys 70. La dificultat del cohousing és posar d’acord diferents persones que no es coneixen prèviament i els costos tant econòmics com de temps per a la tramitació dels permisos per a la construcció. Però des del punt de vista de fomentar les relacions i alentir la dependència, no hi ha dubte que és el model, ja sigui en fórmula cohousing com de senior living.
Des de la seva experiència, com s’han d’integrar les residències dins la ciutat i la comunitat per evitar l’aïllament i promoure la interacció intergeneracional?
No és fàcil aconseguir-ho. La teoria és que els espais comuns que no existeixen a les residències nòrdiques i que en la nostra cultura mediterrània són necessaris siguin elements de connexió amb el barri. Ja hi ha residències on hi ha un bar-restaurant on persones alienes a la residència poden relacionar-se amb els residents. Això seria extrapolable a la sala de fisioteràpia, que podria servir per a persones del barri o del poble.
Si pogués donar només un consell a un operador o gerent de residències, què li diria?
Ho faig constantment. Si han de construir una residència nova, que la dissenyin per unitats de convivència. Si ja tenen una residència existent, que intentin crear espais diferenciats on poder tractar diferents grups per fomentar i facilitar la seva socialització. El problema és que moltes residències no poden adaptar-se a aquest model sense perdre capacitat i això és complicat. No obstant això, he de reconèixer que estic fent aquestes adaptacions en algunes residències amb una reducció d’entre el 10% i el 15% de la seva capacitat.
Mirant cap al futur, com imagina l’“hàbitat sènior ideal” d’aquí a deu o vint anys? Dit d’una altra manera, si hagués de ser-ne usuari, quina seria la seva residència ideal?
Pregunta molt complicada. Actualment, estem davant del tsunami que representa la meva generació del baby boom en relació amb l’envelliment, per la qual cosa necessitem moltes places de residència assistida. Això no obstant, crec que el senior living, ja sigui autopromocionat o mitjançant gestió promotora privada o pública, tendirà a augmentar pels canvis socials que presenten les famílies. D’aquí a 10 anys encara crec que estarem igual. D’aquí a 20, se’m fa més difícil fer una previsió, però crec fermament que els diferents models que actualment estem començant a crear i d’altres que se’ns acudiran seran necessaris per atendre les persones. Personalment, crec que els espais comuns compartits de forma intergeneracional poden ser un objectiu de treball per a aquesta època que planteja.
A més de creador d’espais, també és “creador”, “intèrpret musical”. Quins paral·lelismes troba entre interpretar música i dissenyar espais?
El disseny d’un edifici és molt semblant a la composició musical. Pots partir de la melodia (la forma arquitectònica, allò que es percep) i després pensar en l’harmonia que la sustenta (l’estructura arquitectònica). És bastant habitual partir del volum o la distribució abans de fixar l’estructura, gairebé igual que en la composició musical.
La música evoca emocions, memòria i connexió social. Com a arquitecte, com integra aquests conceptes emocionals —presents en la música— en els seus projectes de residències?
Doncs de la mateixa manera. L’arquitectura tracta conceptes com el contrast, la simetria que dóna confort, l’asimetria que crea tensió, la llum, les formes. La música té moltes vegades aquests mateixos elements que s’apliquen quan vols explicar coses. En el jazz, música que practico i conec millor, quan improvisem sobre un tema, encara que no vulguis, el que fas és explicar un estat d’ànim. Dins del jazz existeix el blues, que és una estructura molt senzilla de 12 compassos composta per només 3 acords i variants en alguns casos. Però aquests 12 compassos et permeten expressar multitud de sentiments, diria que tots: empipament, felicitat, amor, nostàlgia, alegria, sensualitat, etc.
Finalment, per acabar, quin tema musical és el que més l’inspira quan està ideant i dissenyant residències per a persones grans?
Sincerament, no escolto música quan estic treballant en un projecte. No m’ho puc permetre perquè no soc capaç de fer les dues coses alhora. Fa molts anys, abans de l’existència dels ordinadors, passàvem moltes hores dibuixant amb tinta els plànols que prèviament havíem dibuixat perfectament amb llapis. Llavors sí que em permetia el luxe d’escoltar música mentre treballava. Però actualment, m’és del tot impossible. Ara bé, el músic que crec que és més arquitectònic de tots, per la seva originalitat i la seva capacitat gairebé infinita de creació, és Duke Ellington.